Grup de teatre Inestable del Vendrell

Les noces de Fígaro (2004)






L'obra


Beaumarchais va acabar l'obra al 1778 i, encara que es va representar en privat, no es va poder publicar ni representar en públic fins al 1784. El to de sàtira social no va agradar al rei Lluís XVI. D'aquí, la seva prohibició, en un principi, a autoritzar la representació.

En triar aquesta obra no hem pas volgut cercar la peça clàssica de repertori consagrat, sinó el testimoniatge d'un autor compromès amb la seva època i que amb el joc de follia, de serietat, d'ironia i de reivindicació ens dóna la dialèctica del capvespre i el triomf d'una classe en mans de l'altra.


Per al muntatge d'aquesta comèdia calia tenir present tot el que té de divertida, de fresca, de desvergonyida i picant. Calia poder donar al nostre públic allò que tots els espectadors, que s'hi han abocat, han trobat des de la seva estrena: diversió.


La font d'aquesta diversió en les Noces no resideix en l'argument, ni en les intrigues i en el joc graciós d'uns personatges, sinó en el fet de mostrar-nos d'una manera festiva la trontollant estructura d'una societat amb les arrels podrides i la soca ferida de mort per les destrals d'una nova classe. Perquè en aquest punt resideix tota la força d'aquesta peça, que va divertir les dues classes enfrontades el dia de l'estrena. Mentre uns reien inconscientment les incidències de la faula, els altres, tot gaudint de les mateixes incidències, es xalaven de veure el seu heroi reivindicant i prenent tot el que tenia dret de prendre i de defensar. Això és, de veure com la societat en crisi pot ser influenciada i enderrocada per la nova societat que puja i lluita. Tot això explicat meravellosament, no amb discursos transcendents, sinó amb un llenguatge murri, irònic, però sempre entenedor per a aquelles classes ja abocades a la Revolució Francesa, tant per als burgesos com per a les classes populars.


Per a nosaltres, aquesta és la veritable vigència de l'obra (per altra banda, si no és per aquest valor, quina altra justificació tindria el fet de muntar una peça clàssica?) Si aconseguim de mostrar aquesta dinàmica, aquesta lluita, si aconseguim de donar als espectadors d'avui aquest joc dialèctic, si un cop enfrontats en la sala, podem fer riure inconscientment els espectadors burgesos, néts d'aquells Fígaros, i donar al públic popular la clau de la lluita tot fent palesa la transposició de les classes en lluita en aquell moment amb les del nostre, l'objectiu i la justificació del muntatge seran acomplerts i vàlids.



Repartiment


Fígaro Enric Batlle
Susanna Silvia Basseda
Comte Almaviva Carles Guasch
Comtessa Rosina Àngels Navarro
Querubí Pili Rodriguez
Bartolo Hermini Caballero
Marcel.lina Ester Miret
Don Basili Josep Puig
Francina Mònica Tutusaus i Míriam Batlle
Picapoll Josep Figueras
Antonio Xavier Sanjuán i Pere Joan Rovira
Passant Doble-mà Jordi Pla
Peret Ciscu Mellado

Equip tècnic


Disseny i confecció vestuari Núria Mitjans
Disseny escenografiai Brico
Il.luminació Pep Vinyes
Perruquería Àngels Navarro
Maquillatge Àngels Navarro i Maria Antònia Lambea
Muntatge musical i so Josep Manel Callizo
Fotografía Josep Manel Callizo
Ajudant de direcció Anna Urpí

Direcció Pep Vinyes.